CATALUNYA DAVANT EL MIRALL (PAULI MOJEDANO SINGLA)

CATALUNYA DAVANT EL MIRALL http://paulimojedano.blogspot.com.es/2012/08/catalunya-davant-el-mirall.html

He escrit aquestes línies, més extenses del que sol ser habitual, intentant reflexionar sobre una qüestió sensible per a molta gent, i que entenc és un tema important de present i de futur. Ho he fet intentant tenir una perspectiva el més ample possible. Tant de bo tots plegats exercim el nostre poder i escollim ser part de la solució i deixar de ser-ho del problema. Per això, és necessari abandonar l’excés d’informació sobre tantes coses i augmentar-la sobre nosaltres mateixos. Que no haguem d’apagar més focs; fem senzillament que no hi hagi més incendis. (A mi tan querido amigo Juan Carlos Ferrando, con la confianza de que nuestras visiones se entiendan, y en la esperanza de hacer posible un proyecto de verdad común, de todos y para todos. Al meu també apreciat amic Xevi Agulló, perquè crec que la nostra trobada en la vida no ha estat casual, sinó per aprendre) Llegia una fantàstica entrevista amb l’Ervin László a la Contra de La Vanguardia de fa pocs dies, en la que ens ve a dir que “tot està connectat”. Certament, no podem concebre tot el que hi ha a l’Univers com entitats separades les unes de les altres. Tampoc podem entendre la societat i la persona com entitats separades entre si. La societat és una xarxa de relacions; i hem d’anar en compte doncs, quan parlem d’interessos individuals i col•lectius, perquè tots dos són un. La intel•ligència col•lectiva existeix, i és un reflex de les capacitats individuals dels qui formen un grup. La dinàmica de funcionament d’una societat depèn de la sensibilitat i la intel•ligència social dels seus membres. El “tot” per tant, pot arribar a ser major que la suma de les parts en quan a intel•ligència. Aquest seria el cas de societats formades per persones capaces de cooperar, de compartir un propòsit; societats amb una intel•ligència col•lectiva que superi les capacitats individuals dels seus membres, perquè aquests són capaços de vincular els seus valors respectius i perquè, amb els lideratges adequats, deixen de ser víctimes de les circumstàncies i participen de la creació del seu futur. Els veritables líders no es preocupen doncs en cercar culpables, sinó en alimentar formes creatives de pensar en el futur i d’influir en ell. Aquest mateix axioma es dona també en les relacions entre societats i comunitats diverses, de manera que la interdependència dels éssers humans amb les seves societats i d’aquestes amb altres societats, s’estén a tota la creació. Les coses estan profundament interrelacionades en la creació. Són part d’un tot integral. Tot, el que veiem i el que no, està relacionat i és interdependent. Entenc que és en aquest sentit, per exemple, que l’Eduard Punset va pronunciar les seves paraules davant la plana major de la política catalana en rebre la Creu de Sant Jordi l’any 2011, quan deia més o menys que quan un poble es tanca en sí mateix i es nega a interaccionar amb els altres pobles, s’acaba ofegant, deixa de produir neurones i es condemna a morir. Sense oblidar qui som, per suposat; però lo important per a les persones i els pobles és interactuar, entendre’s. Perquè tots compartim el mateix esperit. La història de la humanitat és una evolució cap a la recerca de valors grans i simples, com l'amor i la veritat, dels que deriven altres com la llibertat, la cooperació, la justícia, la igualtat, la tolerància, etc. Els millors líders i visionaris han somniat i treballat per a crear una societat lliure de la mentida i la violència. Però l’univers és dual, com ho és la mateixa societat, i la seva història és producte de l’evolució de forces i valors oposats en el seu sí. Tot ha estat necessari per ésser el que som i arribar a on estem. Ara som en mig d’una etapa de crisi i de transformació, de canvi d’ordre i de valors. Són moments d’incertesa i de caos, de conflictes i de pors, dels que només en sortirem si ens adaptem al canvi i som capaços de reinventar-nos. Exercici aquest gens fàcil, en el que la consciència per cert hi juga un paper clau. La consciència crea allò que percebem, i per tant allò que construïm. Tenim el poder de canviar-ho tot, i l’únic obstacle són la por i les pròpies limitacions. Catalunya es troba en una cruïlla històrica. La crisi, que tant durament ens colpeja, es també una oportunitat, individual i col•lectivament. Hi ha vegades que s’ha de tocar fons per poder aixecar-se. Com deia, l’obstacle per impulsar-nos sempre som nosaltres mateixos. Més quan els anys de fals benestar s’han emportat per davant molts dels valors que als catalans ens van fer forts i respectats com societat. En aquests darrers temps, el debat sobre els possibles beneficis que ens comportaria la total independència política respecte a Espanya ha passat, de l’àmbit estrictament polític i tertulià, a la mateixa societat civil catalana. És un altre dels efectes de la crisi. O potser aquesta l’ha accelerat, si més no. La manca de lideratges i de referents morals en la política, fa que la gent cerqui altre tipus de referents i causes que els doni esperança i els il•lusioni. Personalment no soc independentista, però tampoc en soc contrari. Mirant la història, segurament no hi ha massa motius per sentir-se’n orgullós de ser espanyol, per molt que algunes glòries esportives recents facin dir a alguns altre cosa; però ja m’està be ser a Espanya si això no em fa renunciar al que soc i sento, i suposa formar part d’un projecte integrador, còmode per a tots, sense tics “colonials”, i en un marc de condicions econòmiques i fiscals justes. Crec que el poble català, faltaria més, te dret a un debat obert i transparent sobre quin vol que sigui el seu futur, però aquest debat no ha de ser manipulat, i els polítics i líders socials haurien de ser capaços de parlar amb claredat i amb visió ample, lluny d’interessos estrets i partidistes. D’entrada, crec que l’apel•lació constant a la història passada tant per uns com pels altres no és argument sòlid. Fixeu-vos que aquesta referència argumental es constant, tant en els “unionistes” com en els independentistes. No deixem de moure’ns en percepcions subjectives i interpretacions diferents d’un mateix fet. La història, la vida, es crea i es construeix cada dia. És la nostra pròxima immediata decisió la que definirà el nostre futur, personal i col•lectiu. No hi ha passat ni futur; en la vida només hi ha ara, i serem el que ara pensem i fem. Crec, sincerament, que en la humanitat el que realment te mèrit es construir projectes de convivència entre gent diferent, i que cada moment es bo per a invertir la nostra energia en replantar el jardí, en lloc de buscar entre les escombraries del passat. Quan escolto el debat que te lloc sobre aquesta qüestió tan important, no em deixa de sorprendre fins a quin punt ens afecten a tots plegats, a nivell individual i col•lectiu, les creences i emocions subconscients, la manera com ens expliquen i ens expliquem la història, la qual cosa acaba formant la realitat en la que ens movem. Aquesta programació dominant, fa que de forma visceral creguem que tot es resumeix en una història de “bons i dolents”. Això es el que malauradament veiem en les constants manifestacions que tenen lloc sobre el tema en mitjans de comunicació i xarxes socials. Arguments d’uns contra els altres. L’evolució es producte sobre tot de l’aprenentatge, i l’aprenentatge està basat sobre tot en el reconeixement dels patrons de conducta que ens han portat a on som, en la seva comprensió. És aquest aprenentatge el que ens fa lliures. Llastimosament, no sembla que la nostra societat, catalana i espanyola, hagi après de la seva pròpia història. Tornem a sentir de nou les veus del passat, les del conflicte i la confrontació, amb els mateixos arguments, i sobre tot defugint la pròpia responsabilitat. Una de les raons per les que la història es repeteix a sí mateixa es perquè les persones es neguen a aprendre, i opten per jutjar i culpar als altres. En tots els judicis que fem sobre algú, hi ha un judici sobre nosaltres mateixos, tan certs o falsos uns com els altres. Observes el debat actual sobre la relació Catalunya-Espanya, i només se’ns permeten dos posicionaments possibles: o estàs en el bàndol dels bons o dels dolents. Mentre hom pensi que està en possessió de la veritat i l’altre no, es crea separació, i s’estableixen les bases del conflicte. La veritat és que en tots cantons hi ha part de veritat i part d’il•lusió. Si mirem la realitat des de la nostra posició sempre la veurem parcialment, i sembla que no hi hagi res en comú amb qui la veu des de l’altre banda. Quan la veritat és, que només quan es veu des de la totalitat és quan tot cobra sentit. Un bàndol no comprèn les raons ni els perquès de l’altre. Hem de restablir una igualtat en les percepcions, de manera que acceptem com a certa l’experiència de l’altre, i li donem la mateixa credibilitat que a la nostra, partint d’entendre que es producte també de comportaments programats, igual que la nostra. El judici i les exigències que es fan a l’altre provenen sobre tot de les nostres pròpies inseguretats, i de la falsa creença de que per construir junts hem d’estar necessàriament d’acord. No es cert. Tan sols es tracta d’acceptar. El compromís de les persones i de les societats, ha de ser amb elles mateixes, en treballar per ser millors; i no responsabilitzar a ningú d’allò que creiem que no està be en nosaltres. Només quan acceptem a l’altre tal qual és, amb la seva experiència, sense intenció de canviar-lo, és quan hi ha evolució i creixement. En les relacions, perquè funcionin, les dues percepcions han de ser acceptades com iguals. Acceptar les diferències és honrar la dimensió humana que ens uneix, i és llavors quan cobra forma la nostra millor versió i tot adquireix significat de cop. En arribar a aquest punt, les societats actuen de manera sincrònica i són capaces d’assumir qualsevol fita i superar qualsevol repte. Allò al que ens resistim persisteix, mentre que de l’acceptació sorgeix lo nou i transformador. Això passa a nivell individual, però també col•lectiu. Convé que els dirigents, catalans i espanyols, ho tinguin en compte. En veient el panorama català en concret, tan poc donat a l’autocrítica, em ve al cap sovint una pregunta: Per què Catalunya, que ha arribat a ser el que és pel seu esperit emprenedor, ha perdut aquest valor en les darreres generacions? És potser culpa dels altres?. El somni dels joves catalans és avui, majoritàriament, arribar a ser funcionari. Si és així, alguna cosa haurem fet malament nosaltres i els nostres governs potser oi? Recordem les paraules d’en Punset..... És necessari que sapiguem distingir entre l’estat polític conjuntural i l’estat mental de les persones i les societats. Alguna vegada he dit que més que arribar a ser un estat lliure, el primer que ens hauria d’importar als catalans és ser un país d’homes i dones amb la ment i l’ànima lliure. El que hagi de venir després ja en parlarem. Hauríem de ser capaços d’entendre d’una vegada, i segurament aquest és un problema educatiu que te tot el país, que les víctimes i els dolents (siguin qui siguin), han actuat en aquest drama d’acord amb una programació mental, i que els culpables en tot cas no són les persones, sinó els patrons de comportament. Només des de la superació d’aquests patrons que donen lloc al conflicte, podrem fer un pas endavant. Em ve al cap el gran experiment visionari d’en Nelson Mandela a Sud-Àfrica, i com va ser capaç de fer servir l’amor, la veritat i el perdó per sanar un conflicte entre comunitats que semblava incurable. Però és clar... Quin lideratge!!! Si ens posem a mirar el panorama polític i social català i espanyol cercant líders semblants......Mare de Déu! La ment humana és la darrera presó. Això es el que la ciència ens diu ara. Hi ha comportaments programats, que ens lliguen i ens immobilitzen pitjor que si fossin cadenes. Tornant al que dèiem de l’aprenentatge (qüestió tan important), no podrem aprendre de veritat la lliçó convertint als altres en dolents i culpables, sinó cultivant la humilitat, l’autocrítica, el perdó i la responsabilitat. Si neguem la pròpia responsabilitat en la història del que ens ha passat, ens convertim en víctimes, situació que ens resta totes les possibilitats de construir el propi destí. L’èxit en la vida, individual i col•lectivament, rau en la capacitat de governar les nostres accions amb decisions conscients, en lloc de funcionar de manera programada sota creences subconscients. La programació més mítica és aquella que percep el món com una batalla entre dualitats en conflicte. Això ens fa situar-nos constantment en un o altre bàndol. Aquesta percepció ens ha fracturat als humans al llarg dels temps. Hi ha exemples que ens demostren que l’evolució ve de la integració de tendències oposades en un estadi més elevat. Necessitem saber que el que en aparença sembla oposat, és en realitat un cooperador necessari en el camí evolutiu. Sens dubte, Espanya és un estat encara en construcció. I el problema és essencialment emocional, producte de comportaments repetitius, que han modelat una percepció de la realitat que fa difícil la solució integradora. El de “pensar” no ha estat justament un exercici massa comú en aquest país. En especial per part dels dirigents, gens sensibles tantes vegades a respectar la diversitat cultural i a la voluntat de “ser” de comunitats com la catalana. Tan sols la reflexió i la consciència de a on rau el problema d’aquest difícil encaix entre Catalunya i l’Estat, pot fer possible i viable un projecte comú. Per conviure, hem de saber vincular valors, i trencar els límits creats per una història sovint tràgica, i tants segles d’insensibilitat i ignorància mútua. El passat pot condicionar negativament, però també ofereix elements que uneixen més que separen. En el fons, aquesta possibilitat meravellosa d’un futur integrador i just, tan sols la bloquegen les pors i els interessos, i sobre tot per part de qui te els ressorts del poder de l’estat, aquesta “España eterna” que tan mal ha fet a la convivència i tanta ignorància ha cultivat vers les altres cultures que no són la castellana. El primer pas per aconseguir-ho és partir de zero, i perdonar. Tots plegats, uns als altres. Ja ho sabem, mai la solució bona és la que sembla més fàcil ni més desitjable. En el fons es una qüestió de ser més “humans”. No en som prou encara. Hem d’aprendre més..... “ Si vols fer un pastís de poma des del no res, primer hauràs d’inventar l’univers....” (Carl Sagan) Gracias amigo Pauli, valoro tu intento de tender puentes, de superar dialécticas de enfrentamiento, pero no puedo por menos que hacer alguna puntualización. La primera es que en la dialéctica Cataluña-España, lo primero que se ningunea es a una parte que sin entrar en si es o no mayoritaria lo que es evidente es que es una parte importante de este país. Lo segundo que se nos niega es el derecho a ser catalanes si no seguimos el ideario sentimental del nacionalismo, cuando lo que genera es principalmente una enorme desafección, es el eterno problema del futbol catalán, que el segundo equipo en Cataluña en seguidores es el Real Madrid, esa es una parábola sobre Cataluña. Además hay otro elemento ajeno a nuestro país, pero que al final revierte también, me refiero a la gran deslealtad histórica que representa no reconocer cómo otras regiones se han desangrado a voluntad o por imposición política, para mayor enriquecimiento de Cataluña y otras regiones periféricas, desde la Ley Cambó de 1905, pasando por el SEMPA, y siguiendo por multitud de mecanismos de transferencias de recursos, que llevó a regiones como Castilla, o Andalucía a estar destrozadas y esquilmadas al final del franquismo, sería las políticas de apoyo del UE, como la PAC, la que empezó a revertir este proceso. A partir de ahí todo es un tobogán de desastres para una Cataluña cerrada e ensimismada en sus identidades, que no solo niega un pasado sino que además niega un presente, como entre los muchísimos ejemplos que puedo citar esta el de los escritores y otros productores intelectuales en castellano,pero la lista es muy larga; y por último una Cataluña secuestrada por una elite política-mediática, que utiliza la identidad, yo deliberadamente y de forma reduccionista la llamo la bandera, como la gran tapadera de sus ineficacias, cuando no de sus vergüenzas, o peor de sus “piraterías”, que utiliza como siempre el enemigo exterior como tabla de salvación frente al declive, al fiasco, y en estos días de rescate, frente a sus fracasos históricos.